divendres, 11 de desembre de 2009

11/12/2009

DESCRIPCIÓ
Avui m'agradaria centrar-me en el fet que m'ha tocat a mi recitar.
La classe ha tingut sempre les dues parts, ja tradicionals, de recitacions i debats, amb les avaluacions corresponents per part dels companys.
El fet significatiu per a mi ha estat, doncs, el meu torn per a recitar.

REFLEXIÓ
Sempre he estat una persona amb força por escènica. He estudiat música molts anys, i els nervis i nusos a l'estòmac abans de fer una audició han estat quelcom que mai he aconseguit superar.
És positiu doncs, remarcar el fet de que m'he fet conscient de que poc a poc estic aconseguint perdre aquesta por, encara que sigui a força de passar-ho malament en les meves primeres intervencions.
Encara que no és el mateix parlar davant de nens, que davant de companys i professors, crec que és molt important superar els nervis que aquests darrers a vegades provoquen, donat que cal tenir la fortalesa i la capacitat d'expressar-se bé en públic, sigui davant de qui sigui.

APROFUNDIMENT
M'agradaria copiar el fragment de poema que vaig recitar. Es tracta d'un fragment de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, concretament pertany al cant segon: l'hort de les hespèrides, i diu així:

Ai Atlàntida trista! Més ai de qui et diu mare!
Que si veiem lo dia renàixer serà prou!
Puix, mot per mot, l'auguri se va complint del pare,
que amb sos Atlants, sa pàtria, sos déus i tot conclou.

"Fórem gegants", morint-se digué: "nostra alenada
féu suar a la terra de por i ploure sang;
la coma que aturar-nos volia és arrasada,
i els boscos i mar ample no ens eren entrebanc.

"De Líbia arrabassàrem Harpies i Amazones,
per ella esparverant-les com a pardals esquerps;
tenyírem sos saulons amb sang de les Gorgones,
garfint per escapçar-les son dur cabell de serps.

"Los Pirineus, los Alpes, los Apenins rompérem;
quan de carnatge i guerra lo cor nos digué prou,
pobretes!, ja a l'Europa i a l'Àfrica tinguérem
a nostres peus junyides, com dos vedells al jou.

"Fins al cim (mes a l'ésser al capdamunt tot tomba!).
A foc i a sang Atenes arramba'ns cap ençà,
i al veure'ns de recules, l'Atlàntida, com tomba,
dessota nostra fèrrea petjada ressonà.

"S'aterra el meu imperi que n'aterrà tants d'altres!
Aquell que a nostres passos se desvetllà en Orient,
amb nou alè de vida, de mi i de tots nosaltres,
darà les cendres, ossos i anomenada al vent.

"Demà els clapers i dólmens que nostres mans alçaren
no sabran dir, com borda fillada, nostre nom;
sols respondran "som rastre d'uns gegants que passaren",
als segles que demanen d'on érem i qui som.

"I al fer-se esment de savis, de forts guerrers i destres,
se giraran un dia los ulls a sol ixent,
i oblidaran, fent glòria d'inspiració, els nous mestres
que alguns astres del món sortiren d'Occident

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada